Gener començava gelat, com sempre, mentre allí ens anàvem trobant alguna de les criatures mutants cap a les 20:15 de la vesprada, per a començar amb la prova de so del que seria el primer concert de l’any. El pàrquing estava buit de gent i ple de cotxes, com sol ser habitual en eixa zona de La Vall. Sols hi havia un raconet amb quatre persones fumant i prenent una cervesa a la terrassa del Zeppelin i nosaltres descarregant l’equip. Entre felicitacions de feliç any nou i romanços diversos ens preguntàvem uns a altres on nassos devia estar el grup que no venien… The Sistemines començaven be l’any… Quan, de sobte ens adonem que eixos que portaven ja una estona asseguts a la terrassa eren ells! I ara sí, THE SISTEMINES començaven bé l’any!
El concert va començar amb quatre acords d’una Stratocaster amb una reverb explosiva que encenia els nervis i et feia tancar els ulls i viatjar a altres llocs. Parlaven poc, però amb pes. I tocaven molt, i amb molt de pes. Els músics ens anaven fent viatjar a llocs insospitats mentre el cos d’un públic totalment entregat, anava contornejant-se sense control, la gent ataviava des de l’escenari fins a la porta dels serveis, passant per una barra abarrotada de públic. El moviment es va fer impossible de tanta gent que hi havia. Per moments, els de primera fila havíem de pujar-nos damunt de l’entarimat per poder donar un pas cap a algun costat durant les més de tres hores d’actuació d’uns Sistemines que ens van organitzar inclús una petita jam. Un viatge al que ens van donar bitllet i que no vam dubtar acceptar.
El divendres següent començava amb un concert, almenys, curiós. O això esperàvem. Hi havia unes expectatives difícilment superables per totes les opinions que ens van arribar de TUMBA SWING, o de Rogelio. Perquè Rogelio és Tumba Swing i Tumba Swing és Rogelio. Durant la prova i el sopar, es podia veure a un Rogelio tranquil, sosegat, amb un tendre somriure permanent a la boca, i uns lleugers moviments del tupè que ens transmetien una refrescada innocència. I quina va ser la sorpresa al començar el concert! Es va transformar en una veu que aliena a una realitat actual, ens transmetia amb un, molt encertat filtre, cap a una realitat que no coneixem. Una energia insostenible que feia tremolar els ciments. Una persona, SOLS UNA! que sonava com una banda, però que sonava be. La lacra dels OneManBands és precisament que solament resulten curiosos, cosa que dura uns 20 minuts. I aquesta és una lacra que Tumba Swing esquiva de molt bona manera amb la seva actitud i qualitat damunt de l’escenari. Per cert, un bon consell: seguiu-lo on vegeu que actue. Podreu també adquirir les seves gravacions en vinil i CD, camisetes i souvenirs diversos en el que ell anomena “mi corte inglés particular”.
Bé, Abans d’acabar i donar pas a les diferents captures de moments dels concerts, desitjar-vos molt de rocknroll en aquest 2014. Us esperem a tots els concerts, que ací tindreu motius per a visitar l’infern del rocknroll. Vos esperem també a tots els actes que estem organitzant des de Cultura Mutant com exposicions, projeccions, recitals, acústics… Recordeu Mutants: Tingueu motius per a anar a l’infern, que el cel sempre tindrem temps de guanyar-nos-el.
Little Valley
No hi han comentaris