Com si entràrem a un altra època, a la dels seixanta, a qualsevol club de San Francisco, Seattle o Londres, LOS ALTRAGOS ens teletransportaren dins d’eixos ambients amb el garage, rock, r&b i pop més pur i concentrat d’eixos temps.
Minuts abans de l’espectacle, es notava com la flama anava aproximant-se a la metxa i amb molta rapidesa arribà al detonant, i eixe detonant fou ni més ni menys que Los Altragos.
Pólvora, aquesta extraordinària banda són vertadera pólvora i ens ho demostraren amb un show explosiu (possiblement el que més del Cicle Mutant) del més clàssic Garage Nord-Americà i moltes vegades amb l’abrasiu Northwest Sound recordant als mateixos Sonics. Però no només es limitaren a açò, sinó també amb passatges plens d’essència Rthymn Blues passats pel filtre mod britànic desembocant en melodies dolces i picaresques, i amb harmonies pop acompanyades per una intensitat desvergonyida i ruda.
Ens regalaren un repertori de luxe, amb molts temes propis; incloent-hi algunes peces instrumentals i revisions de temes com el “Shake Some Action” dels Flaming Groovies amb la col·laboració estel·lar de JoanMojo (frontman d’un altra banda de La Plana, una de les millors de garage r’n’r que pots escoltar avui en dia; GRIS-GRIS) i Olga, que es posaren a les veus, per a després acabar unint-se també tots els Mutants dalt de l’escenari gaudint d’aquella orgia musical de gairebé 7 o 8 minuts; i amb el clàssic “Blues’ Theme” de Davie Allan & The Arrows tancant el show. Però hi hagué més, el Mutants (que una setmana més tornaren a ser un nombre molt elevat) necessitaven aquesta droga que eren Los Altragos i novament, encengueren la flama per a tornar a detonar.
Potenciòmetres de volum al màxim, so ben definit, brillant i sense empastrar-se instrument per instrument. Començant per David, a la bateria, colpejant tot el seu kit amb molta fúria i sense complexos, amb ritmes que li donaven aquesta explosió i contundència junt al baix de Diego, que amb un so càlid i acollidor esmortia les dues guitarres de Pascual i Óscar; seques, tallants i molt abrasives, jugant amb la sobrealimentació i amb una enorme sinergia positiva entre elles (sobretot en línies més melodioses) acabant amb una veu directa, descarada i amb molt de magnetisme.
Riffs adictius, un so original de l’època, ritmes amb groove (que és això que fa que et mogues al seu tempo automàticament sense saber perquè quan el sents i et fa no parar), una posada en escena incendiària (en alguns moments) tan dalt de l’escenari com baix!!! i una alta intensitat que anà sempre en augment.
El garage té una altra banda de referència, i es LOS ALTRAGOS, dignes d’haver estat tocant als anys seixanta als EE.UU o a la Gran Bretanya, perquè es un grup amb la qualitat i l’essència dels d’aquells anys. Molt fidels a l’estil, 100% autèntics amb molta classe i exuberància.
Podríem dir amb total garantia que fou una de les millors actuacions (i arrancades de concert) del que portem de temporada i de l’anterior també.
Recordeu aquest nom, LOS ATRAGOS, rebutgeu imitacions.
No hi han comentaris